La guerra es un lugar donde jovenes que no se conocen y no se odian se matan entre sí por la decisión de viejos que se conocen y se odian,pero no se matan (Erich Hartmann)
La guerra es un lugar donde jovenes que no se conocen y no se odian se matan entre sí por la decisión de viejos que se conocen y se odian,pero no se matan (Erich Hartmann)
La base del patriarcat és la micropolítica: que jo sóc més persona que tu pel meu sexe o faccions o color de pell. Quan això ho extrapoles a lo macro, trobem que la successió de petites jerarquies en lo micro, construeixen una piràmide de privilegi jeràrquica. On uns governants o reis manen i els altres produeixen i obeeixen. On uns estats exploten sistemàticament territoris alients “menys importants” en favor dels seus interessos… i de la seva pròpia població.
Però això, la dominància/submissió. El nosaltres vs ells, que té que veure amb patriarcat / matriarcat? O sigui, societats vehiculades al voltant de l’home o la dona?
Començant pel final, el matriarcat no és la piràmide del patriarcat girada on les dones manen amb violència als homes.
Però responent: el patriarcat és exactament el nosaltres vs ells a totes les escales. Sense aquesta dissociació a nivell micro, aquesta “alterització”, aquesta categorització i ordenació d’importància, no hi ha patriarcat possible… ni estat possible. I dit de pas, tampoc guerres, violentes com les coneixem.
La mateixa discriminació homes > dones, es fa dins dels homes: homes forts > homes fluixos… i molts exemples que podríem posar. El fet és que les masculinitats hegemòniques accepten i sostenen aquestes escales de privilegis perquè se suposa que s’hi pot escalar per dins i sempre hi ha algú per sota que ens nodreixen els nostres privilegis: mariques, dones, nenes, malalts, negres, putes, esclaus. Eric Fromm parla de l’“estructura de caràcter autoritària”: em deixo sotmetre perquè puc sotmetre i “no em puc queixar”.
Aquesta manera de pensar les relacions humanes, en escales de privilegi, de forma utilitària, poc íntima, amb desconfiança, possessiva, fan una competència entre nosaltres que construeixen jerarquies a nivell macro. Les dones estan participant des de fa poc massivament en aquestes escales de poder, però ho fan sota les regles del joc “masculines” que les perjudiquen, és a dir, segons valors que s’associa a la masculinitat en la nostra cultura (fredor, racionalitat, agressivitat, estoïcitat…).
Per un altre costat, si aconseguíssim viure les nostres relacions humanes a nivell micro de forma més sana, diguem: amb empatia, compromís, generosa, assertiva i emotiva… (aptituds associades a allò femení) no podríem construir una societat de competitivitat, agressivitat i jerarquitzada entre “ells” i “nosaltres” o “bons” i “dolents”, perquè ningú la sostendria.
Per això moltes autores situen que el sorgiment de l’Estat és paraŀlel o posterior al Patriarcat, en les primeres “civilitzacions” (dictadures militars) neolítiques, on el gra acumulable, junt a una desvinculació emocional d’uns cap a altres (homes/dones; ciutadans/esclaus), permet que es construeixin jerarquies.
Gràcies per la resposta, tan elaborada :-)